Cintes adhesives: Mecanismes de degradació i possibilitats de restauració

El celo, aquesta cinta autoadhesiva per “reparar” papers, forma part de nombroses obres del patrimoni documental susceptible de preservar. Li devem aquest meravellós invent al Sr. Richard Drew, l’any 1930 (o 1925?).

L’adhesiu gras que acompanya la tira plàstica, oxida i taca el paper encintat, provocant amb el temps més perjudicis que beneficis. Un bon coneixement de les tècniques escriptòries i els dissolvents, ens permetra retirar aquesta cola greixosa satisfactòriament en la major part dels cassos.

Els perjudicis a mitjà i llarg termini que provoquen els celos són:

1. Esgrogueïment (i oxidació) del paper afectat.
   

   Podria ser que el celo creés una addicció malaltissa a posar-ne sobre el mateix paper una vegada i una altra?
   Detall de plànol imprès de gran format, de l’eixample de Barcelona, de 1900. És propietat del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (CoAC).
   Fes clic en la imatge per ampliar-la,  i aquí per veure’l restaurat.

   Els greixos no s’evaporen per un procés físic (com l’aigua) sinó per un procés químic (oxidació). El to enfosquit del paper no és només efecte del greix present, sinó també de la oxidació de fibres papereres. L’estructura química ha variat, i les fibres són ara més fosques.

2. Esgrogueïment (i oxidació) dels papers veïns.
3. Debilitament del paper perimetral pel diferencial de gruix, que en casos de papers molt fins -com aquest- acaben provocant nous estrips a la vora de la tira plàstica adhesiva.
   

   L’esgrogueïment i l’oxidació són evidents, tant a la banda on hi ha celo (esquerra) com a l’àrea de paper immediatament contigua (dreta). La diferent resistència mecànica entre paper i cinta plàstica ocasiona estrips, com es pot veure sota la tira adhesiva superior de l’esquerra (fent clic s’amplia la imatge).
   Plànol de l’arquitecte Barba Corsini (c. 1960). Dibuix a llapis de grafit en paper ceba. Pertany a l’arxiu Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (CoAC).

4. Desplaçament de suports i adhesió de brutícia. Les temperatures moderadament altes poden fer que l’adhesiu es torni làbil, provocant moviments respecte la posició original. I com que és enganxós les parts sense plàstic s’omplen de brutícia.
   

   En aquest paper la porqueria ja hi era abans de posar l’adhesiu, que no ens enganyin! Ja acostuma a anar lligat que el que posa celo no és especialment curós.
   Fixeu-vos com ha lliscat la tira autoadhesiva quan el greix s’ha estovat. Fes clic a la imatge per a ampliar.
   Detall (macro) de plànol del canòdrom de la Meridiana, de l’arquitecte Bonet Castellana (c. 1960).  Manuscrit a tinta xina sobre paper vegetal. Pertany a l’arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (CoAC).

   I us direu… i perquè no ens mostres les fotos de després, per aquests plànols? No vas saber treure el celo?  Bé, és que aquests precisament eren un cas poltergeist TOTAL!: L’adhesiu lliscant pel paper, deformació de l’escala del dibuix, el traç SOBRE el plàstic autoadhesiu… (es treu o es deixa?)… m’ho reservo per a una publicació només per ells solets… (“El celo contra-ataca“!).

5. Adhesió indesitjada de la cola greixosa més enllà de l’àrea inicialment prevista, provocant en el pitjor dels cassos -com aquest- estrips. Quan el paper plegat s’enganxa amb ell mateix, l’acció de desplegar comporta trencaments.
   

   Com es veu a la dreta, les restes d’adhesiu de l’esquerra han provocat un estrip amb pèrdua de matèria. Amb el temps (i la calor) el greix pot estovar-se i sobrepassar l’àrea inicialment protegida pel plàstic, amb aquestes conseqüències (fent clic s’amplia la imatge). Detall del mateix plànol d’abans.

6. Arrugues entorn del celo, derivades de la diferent higroscopicitat i estabilitat dimensional entre el plàstic i el paper.
   

   Abans de la restauració la cinta adhesiva central tensiona el document impedint la seva natural hidratació, i forma arrugues a banda i banda.  Després de retirar els celos el paper es dilata i contrau de manera homogènia, sense fer arrugues.
   Fulletó imprès en paper couché procedent del fons Joan Ballester, propietat del Centre de Documentació Juvenil de la Direcció General de Joventut de la Generalitat. Fotomuntatge digital (abans/després).

Es poden treure les taques de celo?

Per treure les cintes autoadhesives –celos– i la taca que deixen, cal tenir en compte el tipus d’adhesiu, de paper, però sobretot de la tècnica escriptural (grafit, llapis, imprès, aquarel·la…) que determinarà en gran mesura quins dissolvents podem fer servir. Detall de diazotip de l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental (Terrassa).

No tots els danys són irreversibles. Tant la tira plàstica com el romanent greixós es poden treure, i es recomana, perquè així aturem la oxidació del paper.
Les taques de greix es poden pal·liar en la mesura que es pugui eliminar l’adhesiu gras, amb l’ús de dissolvents adequats (variaran segons la tècnica pictòrica i el paper).
Però quan l’enfosquiment és efecte de la degradació química del paper, la taca ja no es pot tractar amb mètodes físics (arrossegant-la amb dissolvent): només ens resta recórrer a tractaments químics, com ara la desacidificació.

No tots els adhesius greixosos taquen igual, ni tots els papers responen de la mateixa manera a tractaments equivalents.

Aquest diazotip manuscrit a tinta i aquarel·lat a mà, tenia tota mena de tires autoadhesives. La franja vertical de l’esquerra està fortament oxidada per un esparadrap que hi havia al revers. Les cintes plàstiques més curtes que hi ha sobre la part central, no han esgrogueït tant el document. A l’esquerra durant el l’extracció de celos i el tractament de taques grasses, i a la dreta un cop alliberat de greixos, consolidat i havent fet la reintegració de llacunes.
És un àlbum de 1940 de gran format (74 x 54 cm) que conté plànols desplegables, foto-reproduccions en diazotípia acolorides a mà. Pertany a l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental (Terrassa).

Contingut relacionat: