Sempre em sorprèn quan els arxivers troben documents inesperadament al seus arxius: Que ho havien perdut i no ens ho deien? O és que no saben el què tenen?

D’entre la documentació encara per classificar de l’Arxiu Municipal de Barcelona Districte de Sants-Montjuïc, han aparegut els que resulten ser els documents més antics que s’hi conserven. Però d’on han sortit? Són uns orfes adoptats per l’arxiu, autèntics supervivents de mil i un trasllats i descontextualitzats del fons eminentment administratiu on han anat a raure. És un miracle que hagin arribat fins aquí i estan demanant a crits que el seu missatge sigui posat en context per tal de recobrar el seu significat i transcendència.

Imprès, 1773. Muntatge fotogràfic a partir de la imatge prèvia (dreta) i posterior (esquerra) a la seva restauració. Feu clic per engrandir la imatge.

En realitat no és tan sorprenent que “apareguin” documents. Els arxius no són magatzems de paper, són ens actius.  Els seus fons varien perquè fan adquisicions, reben donacions… i no sempre han vingut acompanyades d’una llista detallada i inventariada. Classificar els continguts, ordenar, fer accessible, és una tasca que comporta temps i recursos. Només quan es fan aquestes troballes aquest esforç té una repercussió mediàtica, però posa de manifest quant important és.
La constància de l’existència d’un document és tan important com la conservació física del mateix. Una cosa sense l’altra no té sentit.

Us presento els quatre iaiets de Sants:

• Llovera consultor de la parròquia de Collsabadell (manuscrit en llatí), 1597.
• Llibre del Sant Misteri del asotament de la Confraria dels espardenyers de Sant Fran[ces]ch (lligall en pergamí i paper verjurat), 1705.
• Contribució del cavaller pensionat Juan Phelipe de Castaños. Imprès, 1773.
• Contribucions i arbitris. Imprès, 1808.

Des de la meva ignorància com a documentalista, allò que em desperta major curiositat és el misteri del assotament de la Confraria dels espardenyers (van assotar-los a tots perquè les espardenyes eren defectuoses? O potser aquestes causaven nafres i lesions als malfactors, però no a la gent de bé?).

La documentació estava custodiada en condicions que garantien la seva estabilitat, i només es va haver d’intervenir en danys molt antics. La vàlua justificava un tractament de restauració dels danys més acusats: taques d’humitat, galeries de corcs, plecs amb estrips… entre d’altres.

Detall del lligall de 1705 (“Llibre del Sant Misteri…”). Tenia galeries de corcs en una cantonada i també debilitament cel·lulòsic per infecció de fongs (imatge de l’esquerra). Després de la restauració (imatge de la dreta) les llacunes s’han reintegrat amb paper japó verjurat, i les àrees dèbils s’han reforçat amb paper japó més prim.

En una entrada a part descric el tractament d’un d’ells, que tenia la peculiaritat de tenir un segell lacrat. És cabdal preservar-lo intacte, no només per no alterar-ne la validesa legal, sinó també perquè la informació que se’n deriva està en el seu relleu, i això fa que l’aplanat del full esdevingui més complex (no podem pas aixafar-lo a la premsa!).

S’ha resolt l’atzucac fent un aplanat per tensió. Aquesta tensió no refereix al presumpte tremolor del pols del restaurador que ha d’intervenir un manuscrit d’aquesta antiguitat, sinó a l’aplicada per tibar els plecs del paper. I no s’aplana el relleu del segell, també? –us direu–. Doncs no. Vegeu com i perquè aquí.

Contingut relacionat: