L’Esther no s’atabala davant l’empresa que l’ocupa: treure una reparació antiga que deformava uns pergamins manuscrits. No puc estar més d’acord amb ella quan diu que és molt més complex restaurar quelcom que ja ha estat restaurat, que no pas documents amb perjudicis molt més aparatosos a primer cop d’ull. Esther Carrillo és cap de restauració de l’Arxiu Nacional d’Andorra, i pel seu taller ha vist passar projectes d’allò més interessants.

Esquerra: Esther Carrillo al taller de restauració. Dreta: Abans i després de la restauració d’un lligall del s.XVI molt peculiar.

M’explica que un dels més curiosos i amb els que més va gaudir va ser amb la restauració d’un protocol notarial de 1505, un document manuscrit en tinta metal·lo-àcida i enquadernació flexible en pergamí. Es diuen així, “flexibles”, perque les cobertes no tenen ànima, no hi ha cap altre suport més que el folre (un pergamí), i per tant no són tan rígides com les cobertes que tenen fusta o cartró en el seu interior (“tapa dura”). Aquest lligall però, era anormalment dur pel llom, i quina fou la seva sorpresa en descobrir que l’encarcarament es devia a treus claus de ferro amagats dins el cosit. Sí, sí: els nervis eren de ferro!
Heu de saber que els nervis (l’esquelet que sosté el relligat) eren normalment de pell en els cosits d’aquella època, pell adobada o de pergamí; i en estructures més modernes solen ser de cordill, o de beta, però… de ferro?! A l’arxiu no els consta cap altre exemple en estructures d’aquella època, i a mi l’únic exemple similar que se m’acut són les enquadernacions amb passadors metàl·lics… ja al segle XIX!

Esquerra: El lligall restaurat, obert per la primera pàgina. Ampliat (en un cercle) veiem el cap del clau metàl·lic revestit de cordill, o sigui, el nervi inferior. Dreta: El lligall restaurat, tancat. Té solapa, decoració de llaceries sobre pell tintada i tancament de cinturó. Al llom veiem uns nusos de pell sense tenyir que subjecten els nervis metàl·lics.

Durant la restauració van desgranar tota la informació que restava del lligall l’original, molt malmès, i han pogut reconstruir l’enquadernació amb un resultat realment espectacular. Es van restituir les llaceries i els reforços de pell tintada, dels que se’n conservaven només uns trossets; i també el cinturó amb sivella, fent-lo a imatge dels que hi ha en bona part de les enquadernacions de la mateixa època i mateix fons documental. Van reintegrar les pèrdues al pergamí i a les fulles, significativament afectades per microorganismes. I quant als nervis, van reproduir exactament l’estructura que van trobar, que consistia en tres claus de ferro tots envoltats de cordill. El cosit descansa en aquests tres cilindres, i després uns nusos de pergamí unien els nervis amb les cobertes, pel llom, fent el cosit característic encreuat.

La Cèlia i l’Esther es pregunten si el fet que a Andorra hi hagi hagut des de sempre ferro en abundor pot ser la causa d’aquesta raresa…  Al meu parer l’enquadernador estava simplement experimentant. Si no se n’han trobat més és potser perquè aquesta estructura va resultar costosa en excés, o ineficaç. Sigui com sigui, l’important és que s’ha documentat aquesta anomalia i que la restauració hagi mantingut inalterada l’estructura del relligat. Així en preservem el testimoni i és possible estudiar-la en major profunditat: ja sigui perquè és única o perquè representa una tipologia d’exemplars similars.

Als tallers de restauració sempre s’hi fan descobriments fascinants, i és un plaer fer-la petar amb col·legues de professió que, com jo, s’emocionen com nens petits desentrellant casos misteriosos.
Moltes gràcies per compartir el vostre amb mi, i fins la propera!

PS: Em consta que entre els meus lectors hi ha experimentats restauradors i enquadernadors. Espero els vostres comentaris d’altres exemples de nervis de ferro!

Agraïments:

Esther Carrillo i Cèlia Realp, restauradores de l’Arxiu Nacional d’Andorra.

Contingut relacionat: