La diplomàtica tinta neutra
Què és la tinta neutra?
Una tinta de pH=7? Una tinta transparent? A l’oli… o acrílica?
Els restauradors ens referim a l'”aplicació d’una tinta neutra” quan volem dir: “et pintaré el tros que falta d’un únic color que no veuràs gaire”. Que tant pot ser verd, com fúcsia, pintat a llapis, o amb aquarel·les… tot depèn. L’objectiu és fer que la part absent destaqui el menys possible respecte de l’obra, i normalment, és el color del fons o dels contorns.
Amb la diplomàtica tinta neutra, enceto una sèrie d’entrades que miraran d’explicar l’eterna pregunta: “Què passa quan falta un tros? Dibuixaràs el què hi falta? Escriuràs les lletres?”.
Sol haver-hi un factor comú, i és que abans que res, tractarem la matèria (reintegrarem el suport), i després, un cop “curat” el pacient, el passarem per maquillatge (retoc, o reintegració cromàtica[1]), si s’escau. Però la controvèrsia està assegurada en aquest segon estadi, i fem el què fem (fins i tot quan no fem res), els restauradors tenim garantit que la decisió no agradarà a tothom, perquè els criteris són canviants i subjectius[2]. Jo, per sort, tinc aquesta aplicació infal·lible que em dóna sempre la millor solució.
Criteris de reintegració en restauració de paper: La tinta neutra
Podem incloure aquest criteri dins els d’abstracció cromàtica. La tinta neutra acostuma a fer-se servir en zones on la complexitat del dibuix no és excessiva (no hi ha un garbuix de línies o colors molt contrastats); però també quan no és èticament recomanable fer cap hipòtesi, per la vàlua artística de l’obra, per exemple, o també per tal que la pèrdua continuï sent prou visible[3]. I encara hi pot haver una altra raó: quan altres tipus de retocs que demanen més temps, no són viables. La neutralitat està en la no implicació, en el fet que no es dibuixa res.
En aquest cas particular, no s’ha pogut trobar documentació de com era el cartell original[4], i hem recorregut a la tinta neutra. Perquè la pèrdua era de mida notòria i el forat fa una nosa considerable, ja que el color del fons no té res a veure amb el pedaç blanc de paper amb el que va arribar. Perquè el cartell s’ho val (es vol emmarcar i penjar); i tenim l’avantatge que no sembla que el què falti sigui gaire complex: probablement l’el·lipsi del coet i alguna estrelleta més, una part molt petita respecte del total de la llacuna. I, finalment, s’ha triat la tinta neutra perquè la funció del cartell, és la de donar-li una alegria a la nostra vista (i, en aquest cas concret, de pas, que ens fem comunistes, en nom de la pau i el progrés). La reintegració de la llacuna amb una tinta neutra, apolítica i que no pren partit, deixa a l’observador que imagini què hi falta, des de la discreció que li dóna la similitud de color amb els contorns de l’obra. Com de semblant fem el color de retoc respecte l’original, dependrà de quants colors limítrofs tingui la llacuna (un, en aquest cas) i de quant desapercebuda volem que passi. Per al cas que ens ocupa, el cartell original té un cert degradat (de blau més fosc, a dalt, a més clar) i per tant el blau escollit no és exactament igual en gairebé cap punt, sent aixi sempre distingible. Després del retoc la part absent ja no és la protagonista, i podem admirar la litografia per ella mateixa, alhora que apreciem clarament que manca part de la trajectòria del coet i algunes estrelles.
Després d’entrar les dades en l’aplicació, s’ha conclòs: Que l’objecte, degut al seu estat i pel seu valor estètic, històric i caire relativament únic, mereix una conservació curativa, i fins i tot una restauració[5], més que no pas un tractament de conservació preventiva[6].
Valoració de l’objecte:
- Antiguitat: Mitjana (any 1959).
- Context històric: Importància mitjana-alta, ja que pertany a una col·lecció de cartells soviètics de propaganda comunista.
- Qualitat artística: Elevada.
- Materials: Mitjà-Baix. El paper no són robins… però es tracta malgrat tot d’una litografia, les tintes d’impressió són de bona qualitat, i el paper de pasta mecànica -dins el què cap- d’una qualitat acceptable.
- Caire únic: Mitjà-Alt. L’objecte en si no és, probablement, únic. És un imprès, del què podem preveure que hi haurà algun exemplar més en algun lloc del món, o n’hi ha hagut d’haver, si més no. Però sí és únic dins la col·lecció a la que pertany.
Estat de conservació:
- Funciona?: No. O no al 100%, perquè és un cartell per fer bonic i en el seu estat més aviat fa pena.
- Mida de forat: Molt gran. Aquest és un dels pocs paràmetres quantificables de manera no subjectiva: La llacuna afecta un 4,8% del dibuix i un 5,2% de la obra (és a dir, incloent els marges). I la compacitat, que no està distribuïda en parts petites, la fa encara més visible.
- Execució viable: Sí, però pel seu estat tan degradat potser caldrà estalviar recursos en quant al retoc i fer quelcom que no demani massa temps.
I, particularment, fent una avaluació de la llacuna gran dins el context del cartell:
- Ubicació: No és al focus central d’atenció, però talla parts de dibuix.
- Complexitat: Relativa-Baixa (suposem). No afecta text, ni parts principals. Si volguéssim “acabar” el dibuix, podríem fer un “copiar-enganxar” d’un parell d’estrelles, i acabar l’el·lipsi. No podem saber amb certesa el punt exacte de retorn de la corba, ni tampoc quantes estrelles falten, ni com estaven distribuïdes.
Amb tot, fer una hipòtesi al respecte podria considerar-se venial en termes de l’obra d’art, atès que no són motius principals. A més estaríem en certa manera reproduint altres parts, i no creant. No se’ns ocorreria pintar a Saturn amb els seus anells, ni al Sr. Iuri Gagarin picant l’ullet des de la llunyania… I això no vol dir que cap d’aquestes dues coses no hi pogués ser, només que sembla poc predictible.
I, ja em perdonareu que fili tan prim, però una es pren la feina molt seriosament: Hem assumit que la part entintada és un rectangle, i que el paper també ho és, o sigui: que el marge era blanc i rectangular. Si resulta que en realitat no ho era -que podria ser- o que just en aquell buit hi hagués hagut efectivament Iuri Gagarin picant l’ullet, hauríem tingut tan mala sort, la probabilitat hauria estat tan remota i impredictible, que el pobre restaurador quedaria exculpat de qualsevol acusació al respecte, i podria seguir dormint tranquil (però no ho faria, és clar, passaria una nit insomne de les més horribles!).
De tot plegat la restauradora conclou que en aquest cas la funció pesava molt: si el cartell no és bonic a primer cop d’ull, si enlloc de captivar-nos per les formes i els colors, allò que ens crida més l’atenció és que hi ha un forat, el cartell no funciona. I aleshores enlloc d’eixamplar els pulmons i voler sortir volant en astronau per militar per la pau i el progrés, el que farem és pensar que el comunisme és quelcom del passat i que està totalment acabat. Però una escaient tinta neutra ens pot donar una visió més ponderada, i per tant paga la pensa esmerçar un temps en trobar un color que faci desaparèixer aquesta llacuna.
I no obstant, la qualitat artística del cartells i la incertesa d’allò absent, han fet preferible no voler posar-se en el lloc de l’artista, inventant quelcom que no sabem exactament com era (i no perquè pintar una ratlla i uns estels representi cap proesa!). I, a més ens dóna menys feina, sense suposar un canvi dràstic en el resultat final, que continua sent llegible, comprensible.
I tu què hi hauries volgut al forat, si el cartell fos teu? Sobretot, no deixis de compartir el teu criteri, estic convençuda que hi ha opinions de tots els colors!
Per als que pensaven que els restauradors fem amb els pinzells el que les perruqueres amb les tisores (el què els dóna la gana) espero que aquesta entrada hagi valgut per mostrar la manca de rauxa artística que hi ha en el nostre cas.
Si voleu saber més sobre aquest cartell, conèixer quina pintura s’ha fet servir per al retoc, com, qui, per a qui, i tota mena de documentació fotogràfica de la restauració d’aquesta litografia, mireu-vos el PROJECTE i feu clic en cadascuna de les imatges.
Notes a peu de pàgina:
[1] de la Roja, José Manuel (1999) pàgs. 35-37: “El término retoque (…) ha tenido históricamente una connotación de imitación y de repinte del original (…). La reintegración cromática contempla los problemas de índole estético en relación a la intervención en la obra de arte.” Sistema de reintegración cromática asistido por medios transferibles obtenidos por procedimientos fotomecánicos. Aplicación en la restauración de pintura de Caballete. Ministerio de Cultura, Registro General de la Propiedad Intelectual M-37614.
[2] Brandi,1963.
[3] Com ara el cas del florentí Crist de Cimabue, inundat el 1966, on tot i tenint exhaustiva i fiable documentació de l’estat previ, es va optar per a no donar massa “pistes visuals” a l’espectador del què hi havia hagut, prioritzant el fet històric de la mateixa inundació.
[4] N’hi haurà prou que ho digui perquè de sobte apareguin centenars d’exemplars… I sí, efectivament! Aquí el tenim:
[5] “Conservación curativa: Todas aquellas acciones aplicadas de manera directa sobre un bien o un grupo de bienes culturales que tengan como objetivo detener los procesos dañinos presentes o reforzar su estructura. Estas acciones sólo se realizan cuando los bienes se encuentran en un estado de fragilidad notable o se están deteriorando a un ritmo elevado, por lo que podrían perderse en un tiempo relativamente breve. Estas acciones a veces modifican el aspecto de los bienes.”(…) “Restauración: Todas aquellas acciones aplicadas de manera directa a un bien individual y estable, que tengan como objetivo facilitar su apreciación, comprensión y uso. Estas acciones sólo se realizan cuando el bien ha perdido una parte de su significado o función a través de una alteración o un deterioro pasados. Se basan en el respeto del material original. En la mayoría de los casos, estas acciones modifican el aspecto del bien”. Págs. 1-2: Resolución que se presentará a los miembros del ICOM-CC durante la XVa Conferencia Trianual, Nueva Delhi. Terminología para definir la conservación del patrimonio cultural tangible. International Council of Museums (ICOM), Grupo Español-International Institute for Conservation (Ge- icc). 22-26 de setembre de 2008 (consultat el 09-Oct-2016).], més que no pas un tractament de conservació preventiva [5. American Institute for Conservation (AIC) (1997). Commentaries to the Guidelines for Practice. http://www.conservation-us.org.
[6] American Institute for Conservation (AIC) (1997). Commentaries to the Guidelines for Practice. http://www.conservation-us.org.
Contingut relacionat:
Filtra entrada per:
La diplomàtica tinta neutra
Què és la tinta neutra?
Una tinta de pH=7? Una tinta transparent? A l’oli… o acrílica?
Els restauradors ens referim a l'”aplicació d’una tinta neutra” quan volem dir: “et pintaré el tros que falta d’un únic color que no veuràs gaire”. Que tant pot ser verd, com fúcsia, pintat a llapis, o amb aquarel·les… tot depèn. L’objectiu és fer que la part absent destaqui el menys possible respecte de l’obra, i normalment, és el color del fons o dels contorns.
Amb la diplomàtica tinta neutra, enceto una sèrie d’entrades que miraran d’explicar l’eterna pregunta: “Què passa quan falta un tros? Dibuixaràs el què hi falta? Escriuràs les lletres?”.
Sol haver-hi un factor comú, i és que abans que res, tractarem la matèria (reintegrarem el suport), i després, un cop “curat” el pacient, el passarem per maquillatge (retoc, o reintegració cromàtica[1]), si s’escau. Però la controvèrsia està assegurada en aquest segon estadi, i fem el què fem (fins i tot quan no fem res), els restauradors tenim garantit que la decisió no agradarà a tothom, perquè els criteris són canviants i subjectius[2]. Jo, per sort, tinc aquesta aplicació infal·lible que em dóna sempre la millor solució.
Criteris de reintegració en restauració de paper: La tinta neutra
Podem incloure aquest criteri dins els d’abstracció cromàtica. La tinta neutra acostuma a fer-se servir en zones on la complexitat del dibuix no és excessiva (no hi ha un garbuix de línies o colors molt contrastats); però també quan no és èticament recomanable fer cap hipòtesi, per la vàlua artística de l’obra, per exemple, o també per tal que la pèrdua continuï sent prou visible[3]. I encara hi pot haver una altra raó: quan altres tipus de retocs que demanen més temps, no són viables. La neutralitat està en la no implicació, en el fet que no es dibuixa res.
En aquest cas particular, no s’ha pogut trobar documentació de com era el cartell original[4], i hem recorregut a la tinta neutra. Perquè la pèrdua era de mida notòria i el forat fa una nosa considerable, ja que el color del fons no té res a veure amb el pedaç blanc de paper amb el que va arribar. Perquè el cartell s’ho val (es vol emmarcar i penjar); i tenim l’avantatge que no sembla que el què falti sigui gaire complex: probablement l’el·lipsi del coet i alguna estrelleta més, una part molt petita respecte del total de la llacuna. I, finalment, s’ha triat la tinta neutra perquè la funció del cartell, és la de donar-li una alegria a la nostra vista (i, en aquest cas concret, de pas, que ens fem comunistes, en nom de la pau i el progrés). La reintegració de la llacuna amb una tinta neutra, apolítica i que no pren partit, deixa a l’observador que imagini què hi falta, des de la discreció que li dóna la similitud de color amb els contorns de l’obra. Com de semblant fem el color de retoc respecte l’original, dependrà de quants colors limítrofs tingui la llacuna (un, en aquest cas) i de quant desapercebuda volem que passi. Per al cas que ens ocupa, el cartell original té un cert degradat (de blau més fosc, a dalt, a més clar) i per tant el blau escollit no és exactament igual en gairebé cap punt, sent aixi sempre distingible. Després del retoc la part absent ja no és la protagonista, i podem admirar la litografia per ella mateixa, alhora que apreciem clarament que manca part de la trajectòria del coet i algunes estrelles.
Després d’entrar les dades en l’aplicació, s’ha conclòs: Que l’objecte, degut al seu estat i pel seu valor estètic, històric i caire relativament únic, mereix una conservació curativa, i fins i tot una restauració[5], més que no pas un tractament de conservació preventiva[6].
Valoració de l’objecte:
- Antiguitat: Mitjana (any 1959).
- Context històric: Importància mitjana-alta, ja que pertany a una col·lecció de cartells soviètics de propaganda comunista.
- Qualitat artística: Elevada.
- Materials: Mitjà-Baix. El paper no són robins… però es tracta malgrat tot d’una litografia, les tintes d’impressió són de bona qualitat, i el paper de pasta mecànica -dins el què cap- d’una qualitat acceptable.
- Caire únic: Mitjà-Alt. L’objecte en si no és, probablement, únic. És un imprès, del què podem preveure que hi haurà algun exemplar més en algun lloc del món, o n’hi ha hagut d’haver, si més no. Però sí és únic dins la col·lecció a la que pertany.
Estat de conservació:
- Funciona?: No. O no al 100%, perquè és un cartell per fer bonic i en el seu estat més aviat fa pena.
- Mida de forat: Molt gran. Aquest és un dels pocs paràmetres quantificables de manera no subjectiva: La llacuna afecta un 4,8% del dibuix i un 5,2% de la obra (és a dir, incloent els marges). I la compacitat, que no està distribuïda en parts petites, la fa encara més visible.
- Execució viable: Sí, però pel seu estat tan degradat potser caldrà estalviar recursos en quant al retoc i fer quelcom que no demani massa temps.
I, particularment, fent una avaluació de la llacuna gran dins el context del cartell:
- Ubicació: No és al focus central d’atenció, però talla parts de dibuix.
- Complexitat: Relativa-Baixa (suposem). No afecta text, ni parts principals. Si volguéssim “acabar” el dibuix, podríem fer un “copiar-enganxar” d’un parell d’estrelles, i acabar l’el·lipsi. No podem saber amb certesa el punt exacte de retorn de la corba, ni tampoc quantes estrelles falten, ni com estaven distribuïdes.
Amb tot, fer una hipòtesi al respecte podria considerar-se venial en termes de l’obra d’art, atès que no són motius principals. A més estaríem en certa manera reproduint altres parts, i no creant. No se’ns ocorreria pintar a Saturn amb els seus anells, ni al Sr. Iuri Gagarin picant l’ullet des de la llunyania… I això no vol dir que cap d’aquestes dues coses no hi pogués ser, només que sembla poc predictible.
I, ja em perdonareu que fili tan prim, però una es pren la feina molt seriosament: Hem assumit que la part entintada és un rectangle, i que el paper també ho és, o sigui: que el marge era blanc i rectangular. Si resulta que en realitat no ho era -que podria ser- o que just en aquell buit hi hagués hagut efectivament Iuri Gagarin picant l’ullet, hauríem tingut tan mala sort, la probabilitat hauria estat tan remota i impredictible, que el pobre restaurador quedaria exculpat de qualsevol acusació al respecte, i podria seguir dormint tranquil (però no ho faria, és clar, passaria una nit insomne de les més horribles!).
De tot plegat la restauradora conclou que en aquest cas la funció pesava molt: si el cartell no és bonic a primer cop d’ull, si enlloc de captivar-nos per les formes i els colors, allò que ens crida més l’atenció és que hi ha un forat, el cartell no funciona. I aleshores enlloc d’eixamplar els pulmons i voler sortir volant en astronau per militar per la pau i el progrés, el que farem és pensar que el comunisme és quelcom del passat i que està totalment acabat. Però una escaient tinta neutra ens pot donar una visió més ponderada, i per tant paga la pensa esmerçar un temps en trobar un color que faci desaparèixer aquesta llacuna.
I no obstant, la qualitat artística del cartells i la incertesa d’allò absent, han fet preferible no voler posar-se en el lloc de l’artista, inventant quelcom que no sabem exactament com era (i no perquè pintar una ratlla i uns estels representi cap proesa!). I, a més ens dóna menys feina, sense suposar un canvi dràstic en el resultat final, que continua sent llegible, comprensible.
I tu què hi hauries volgut al forat, si el cartell fos teu? Sobretot, no deixis de compartir el teu criteri, estic convençuda que hi ha opinions de tots els colors!
Per als que pensaven que els restauradors fem amb els pinzells el que les perruqueres amb les tisores (el què els dóna la gana) espero que aquesta entrada hagi valgut per mostrar la manca de rauxa artística que hi ha en el nostre cas.
Si voleu saber més sobre aquest cartell, conèixer quina pintura s’ha fet servir per al retoc, com, qui, per a qui, i tota mena de documentació fotogràfica de la restauració d’aquesta litografia, mireu-vos el PROJECTE i feu clic en cadascuna de les imatges.
Notes a peu de pàgina:
[1] de la Roja, José Manuel (1999) pàgs. 35-37: “El término retoque (…) ha tenido históricamente una connotación de imitación y de repinte del original (…). La reintegración cromática contempla los problemas de índole estético en relación a la intervención en la obra de arte.” Sistema de reintegración cromática asistido por medios transferibles obtenidos por procedimientos fotomecánicos. Aplicación en la restauración de pintura de Caballete. Ministerio de Cultura, Registro General de la Propiedad Intelectual M-37614.
[2] Brandi,1963.
[3] Com ara el cas del florentí Crist de Cimabue, inundat el 1966, on tot i tenint exhaustiva i fiable documentació de l’estat previ, es va optar per a no donar massa “pistes visuals” a l’espectador del què hi havia hagut, prioritzant el fet històric de la mateixa inundació.
[4] N’hi haurà prou que ho digui perquè de sobte apareguin centenars d’exemplars… I sí, efectivament! Aquí el tenim:
[5] “Conservación curativa: Todas aquellas acciones aplicadas de manera directa sobre un bien o un grupo de bienes culturales que tengan como objetivo detener los procesos dañinos presentes o reforzar su estructura. Estas acciones sólo se realizan cuando los bienes se encuentran en un estado de fragilidad notable o se están deteriorando a un ritmo elevado, por lo que podrían perderse en un tiempo relativamente breve. Estas acciones a veces modifican el aspecto de los bienes.”(…) “Restauración: Todas aquellas acciones aplicadas de manera directa a un bien individual y estable, que tengan como objetivo facilitar su apreciación, comprensión y uso. Estas acciones sólo se realizan cuando el bien ha perdido una parte de su significado o función a través de una alteración o un deterioro pasados. Se basan en el respeto del material original. En la mayoría de los casos, estas acciones modifican el aspecto del bien”. Págs. 1-2: Resolución que se presentará a los miembros del ICOM-CC durante la XVa Conferencia Trianual, Nueva Delhi. Terminología para definir la conservación del patrimonio cultural tangible. International Council of Museums (ICOM), Grupo Español-International Institute for Conservation (Ge- icc). 22-26 de setembre de 2008 (consultat el 09-Oct-2016).], més que no pas un tractament de conservació preventiva [5. American Institute for Conservation (AIC) (1997). Commentaries to the Guidelines for Practice. http://www.conservation-us.org.
[6] American Institute for Conservation (AIC) (1997). Commentaries to the Guidelines for Practice. http://www.conservation-us.org.
Contingut relacionat:
