Característiques i perjudicis dels lloms fixos

Precisament avui, que els mitjans de comunicació es fan ressò de la mort de l’escriptor Albert Manent, m’arriba per a ser restaurat aquest llibre del seu pare, Marià Manent. Un llibre de poemes de l’any 1918, amb il·lustració de Darius Vilàs.
Com podeu veure el pobre llibre està molt danyat. A més de les perforacions superficials -i no tant (mirei els foradets a la dreta, a sota)- dels peixets de plata, els lepisma, està fortament oxidat. Però el què més m’interessa són les degradacions típiques d’aquestes enquadernacions d’impremta: el trencament del llom. Els lloms no articulats són aquells on el material de folre està unit als fulls. Pateixen molt la tensió d’encongiment i obertura conseqüència d’una manipulació normal. En canvi als lloms buits això no passa perquè en obrir el llibre el llom es manté corvat cap enfora mentre que els fulls es repleguen cap endins, ja que el material de folre no està encolat directament als fulls, i deixa un buit (d’aquí el nom).

Els lloms units són típics d’enquadernacions força antigues en pell, còdexs de l’edat mitjana, i també de llibres amb enquadernacions molt senzilles d’avui. La raó que antigament deixessin de fer-se aquesta mena d’estructures, va ser precisament perque la limitació de la flexibilitat per addició de reforços directament sobre el plec de fulls, comportava trencaments. Per això amb el temps es va deixar una manxa, un forat. Per simplificació d’estructures i abaratiment de costos, però, són estructures molt habituals d’avui en dia. Però el paper no té la flexibilitat i resistència de la pell, i per això tard o d’hora s’acaben trencant.

De seguida que el tingui restaurat us explico com es pot solventar aquest perjudici, que és intrínsec de l’estructura de l’obra.