Col·legues de penes i alegries, restauradors, heus ací perquè estic tan emocionada amb el curs de Richard Wolbers sobre Tractaments de neteja: Banys i eliminació de taques en paper, que va tenir lloc a la Universitat Politècnica de València:
Com introduïa en l’anterior entrada, es tracta de fer de cada restauració una espècie de vestit a mida per al nostre objecte, amb una mínima intervenció i els avantatges abans esmentades (les repeteixo):

• Els seus preceptes tenen un bast espectre d’aplicació, per no dir que abracen gairebé tots els processos (la neteja de materials escriptoris, ja sigui en bany o localment, i alhora, la desacidificació). I, paradoxalment a aquesta extensa ràtio, es tracta d’una intervenció “a mida” de cada suport, ja sigui paper, pergamí, o altres.
• Són de fàcil execució i no demanden una inversió inicial inabordable.
• I, el més important: Es tracta d’intervencions lleus, molt respectuoses amb l’obra i que són fàcilment eliminables/reversibles, i per tant la seva innocuïtat està gairebé garantida.

Per a dur-ho a terme farem un seguiment de la conductivitat. Aquesta ens dóna un ordre de magnitud de la quantitat de sals iòniques. Mesurarem primer la del document, i farem servir aquest paràmetre per a confeccionar dissolucions “a la carta”, amb una pressió osmòtica més gran, menor, o igual, segons convingui. Amb elles modularem l’avidesa amb la que el paper “escopirà” (quan vulguem rentar, o sigui, amb solucions hipotòniques) o absorbirà (quan vulguem afegir, per exemple, una càrrega alcalina, amb solucions hipertòniques que faran de desacidificant). Es tracta de sotmetre el paper (o el suport que sigui) als mínims canvis necessaris per a obtenir una millora raonable, i fer-ho de la manera més innòcua  possible, amb reactius febles, fàcils d’esbandir i que no deixin romanents. Per a tractar taques localment, doncs, faríem servir solucions isotòniques, tals que la repercussió global del tractament sigui menor, especialment en les àrees no afectades.

Dreta: mesura de la conductivitat d’un imprès, amb una mostra diminuta de gel d’agarosa (sobre el paper). Dreta: Disseny de solució isotònica amb un pH determinat.

Simultàniament i sota la mateixa premissa, regularem el pH. Ja no mirarem d’augmentar-lo sense saber el valor final que pot assolir. La nostra solució personalitzada determinarà exactament el pH al final del tractament, evitant així una excessiva alcalinització. D’aquesta manera protegim els components paperers no cel·lulòsics (aprestos, tintes, coles…) a la vegada que evitem la insolubilització d’òxids metàl·lics, de molt complexa eliminació i conseqüències nocives ja conegudes.. Per aconseguir aquesta estabilitat de pH ens explica com fer servir solucions tampó, fixant un pH que ens interessi per a cada cas i podent modular, alhora, la conductivitat.

Ambdós conceptes (conductivitat i pH) tenen cabuda amb l’ús de gels, de manera que podem dissenyar un gel amb polaritat, conductivitat i pH tals que sigui el més eficaç possible per al nostre objectiu: estovar un adhesiu gras, diluir una taca, fer servir enzims, aplicar humitat controlada… I serà tanmateix d’allò més innocu, perquè tindrem control de l’àrea que afectarà i amb quina celeritat actuarà. I tot plegat sense afegir al suport substàncies que no puguem eliminar fàcilment.

Podem, a més, fer servir els gels com a eina de mesura, per a mesurar pH, conductivitat, i fins i tot fer proves de solubilitat localment. Així és possible tenir una idea prèvia de l’efectivitat d’un tractament, afectant només una ínfima part del document (vegeu foto de dalt a l’esquerra). Per a aquest fi el gel d’agarosa resulta ideal: no mulla, és reutilitzable i la seva neutralitat (en pH, conductivitat i en color) ens facilita la presa de mostres i la mesura de dades.

Durant les sessions pràctiques vam veure com l’ús de gels sense tensioactius (com el gel de xantana o Velvesil) ens permetem treballar còmodament i unir propietats de dissolvents amb diversa polaritat per a treure taques, ja sigui en paper (a l’esquerra) o en pergamí (a la dreta). Es pot treballar en bany (esquerra) o en sec (dreta), segons les necessitats de l’objecte.

En les sessions pràctiques vam aprofundir en l’ús de gels i en la combinació de dissolvents polars i no polars per a donar resultats més efectius dels que donaria cadascun d’ells per separat. Ens explica com en cosmètica es tendeix a deixar de fer servir tensioactius per a obtenir emulsions, per a utilitzar enlloc seu gels, més estables i fàcils de treure. Però això no és tot! perque Wolbers contempla no només la màxima reversibilitat, sinó també la menor toxicitat, fent -si cap- que les seves idees siguin encara més atractives i respectuoses amb el medi ambient.
Els exercicis amb gel de xantana i Velvesil ens convencen de seguida. Ambdós permeten treballar amb concentracions bastant altes de dissolvents no polars, però enlloc de fer servir els habituals tan tòxics, fem proves amb ciclodimeticona i alcohol benzílic, que resulten ideals per a tractar taques de greix.

Ni en els meus deliris més alienats m’hauria imaginat que la química em resultaria tan pròxima, senzilla i útil. Moltes gràcies Richard, t’ho devem a tu.

Agraïments:

Richard Wolbers per les seves idees inspiradores, diàfanes explicacions i sentit de l’humor; i també a Laura Fuster, per l’excel·lent organització del curs i la traducció de les sessions pràctiques.

Contingut relacionat:

Darreres publicacions de R. Wolbers:

• Ziraldo, K. Watts, A. Luk, A.F. Lagalante and R.C. Wolbers “The influence of temperature and humidity on swelling and surfactant migration in acrylic emulsion paint films” Studies in Conservation 61(2), in press (2016).

• Lagalante, R.Wolbers (2015), “The Cleaning Of Acrylic Paintings.  New Particle-based Water-in-oil Emulsifiers”, CESMAR 7 VII Congresso Internazionale Colore E Conservazione 13-14 Novembre 2015, Politecnico Di Milano, Aula Rogers.

• E. Dillon, A.F. Lagalante and R.C. Wolbers “Aqueous cleaning of acrylic emulsion paint films. The effect of solution pH, conductivity and ionic strength on film swelling and surfactant removal” Studies in Conservation 57(1), 52-62 (2014).

I també alguns vídeos:

https://youtu.be/mu7_nS-zF1c?list=PLNks1HQNOQxS8-7_qZPuRQg6NXnymx71M